Nagarjuna va escriure un poema en vers, el Madhyamika-karika, traduït per “Estances del Mig”, o “Poemes del Mig”. No m’entretindré en els vint-i-set capítols de les Estances, en les quals Nagarjuna aborda tots els grans temes del Dharma de Buda: l’ego, el temps, el camí, el nirvana, etc., però sí en el començament, en les estances dedicades a Shakyamuni Buda. Aquestes estances són com un tro. Diuen:

 

“Sense res que s’acabi o es produeixi, sense res que es fongui o sigui etern, sense unitat ni diversitat, sense arribada ni partida, així és la coproducció condicionada.”

 

La veritat profunda és que res s’acaba, ni res ha estat mai creat, tan sols hi ha un encadenament de causes i condicions, i per tant, cap de les baules de la cadena té substància pròpia, sinó que és causada per la precedent, tot i que la precedent també està influenciada per la que la segueix. Per exemple, la ignorància condiciona la tendència a actuar, però aquesta tendència a actuar també fa créixer la ignorància, i el mateix passa amb cada una de les anelles, o baules. Nagarjuna afegeix: “És la coproducció condicionada dels mots i de les coses. És la pacificació beneïda. Aquell qui ens ho ha ensenyat, el Perfecte Despert, és el millor instructor, que jo saludo.” Per a Nagarjuna, és el cor del Dharma de Buda, que en el curs de les estances següents, s’esforça a detallar i desenvolupar. Però per a comprendre les coses d’aquesta manera, cal admetre el que explica en el capítol vint-i-quatre, en relació amb les Quatre Nobles Veritats. Allí respon als teòrics de l’Abhidharma, en un diàleg imaginari, en què sense elaborar ell cap tesi pròpia, desmunta i tira per terra llurs teories. Al final, també acaba carregant-se completament la coproducció condicionada.

 

Al capítol u diu: “Donat que tota cosa és condicionada, res existeix per si mateix i, per tant, res pot condicionar cap altra cosa, sigui el que sigui. Parlar de condicions no té sentit.”

 

Això pot semblar un sofisme, una paradoxa. Però hem de comprendre que el que està combatent Nagarjuna no és la via dels fenòmens en què vivim, sinó les concepcions que ens fem de la vida, concepcions que incrementen la ignorància i ens impedeixen fer realitat el despertar.

 

En el capítol vint-i-cinc, fa parlar els seus adversaris:

 

“Amb la vostra teoria, i especialment amb l’afirmació de la vacuïtat universal, ja no hi ha lloc per a les Quatre Nobles Veritats.”

 

És el que es diu a l’Hannya Shingyo: en ku ja no hi ha els cinc agregats, ni les Quatre Noble Veritats, ni el sofriment, ni la cessació del sofriment, ni l’extinció, ni el nirvana. Es neguen totes les concepcions.

 

Aleshores imagina que els seus adversaris li diuen:

 

“Sou un nihilista, negueu el Dharma de Buda, vós sou perillós.”

 

I ell respon:

 

“No, sou vosaltres que no compreneu el sentit de la vacuïtat. Per comprendre la vacuïtat, en el sentit que jo l’utilitzo, heu de considerar que hi ha dues veritats. Una veritat convencional, en la qual tothom està d’acord en la vida quotidiana, i una veritat última, que descobrim sota la superfície de les coses.”

 

Tots els dharma són condicionats i sense substància, aquest pensament de ku, evocat en l’Hannya Shingyo, només és pertinent des del punt de vista profund. Per exemple, amb la mirada que fem sobre les coses durant zazen. Això no impedeix que aquesta realitat de ku coexisteixi amb shiki, els fenòmens. I Nagarjuna, com l’Hannya Shingyo, no nega l’existència dels fenòmens, només en nega la solidesa, la substància, i els veu com fluxos d’interdependència.

 

Nagarjuna capgira la crítica dels seus adversaris que li diuen que està destruint el Dharma de Buda, i els replica:

 

“Sou vosaltres els destructors del Dharma de Buda. Ja que si no admeteu la vacuïtat, els dotze innen, les causes interdependents (per a ell, és exactament el mateix la vacuïtat, que el fet que tot el que existeix està condicionat, és a dir que no té substància, està buit de substància), aleshores creieu que els éssers i les coses existeixen per si mateixos, de manera substancial. Per exemple, creieu que el sofriment existeix per si mateix, que no té causa.”

 

És el principi del Sutra Acela, el sofriment no és causat per res. No essent causat per res, és indestructible. De manera que no hi hauria mai cap mitjà per alliberar-se’n. Igual passa amb l’ego. No es podria esperar cap progrés en un món de substàncies, cap alliberació es podria esperar en un món sense vacuïtat, un món on tot seria com fix, congelat dins de substàncies. Això es correspon una mica amb el que Kodo Sawaki anomenava “el món de l’ego”, que comparava amb el món sota zero graus, o amb l’aigua glaçada, on tot s’enganxa al gel. En aquest món, res es podria transformar, hi seríem completament anquilosats, encallats. He passat conscientment de la noció de veritat absoluta, essencial, a l’experiència concreta d’estar coagulat, però es tracta del mateix fenomen. Si el sofriment existís per ell mateix, l’ego existiria per ell mateix, i no estaria condicionat, ni podria cessar, ni transformar-se, ni mai es podria fer realitat cap alliberació.

 

Això és el que diu Nagarjuna. No es tracta de destruir gratuïtament unes concepcions per afirmar-ne unes altres. No afirma res, però intenta eliminar totes les il·lusions intel·lectuals dels seus adversaris, que feien perdre al Dharma el seu poder alliberador. No feia altra cosa que predicar un retorn als orígens. Igual que Buda, que amb el seu bol contestava a aquell asceta que corria darrere d’ell preguntant-li sobre l’origen del sofriment. En poques paraules, en pocs minuts, li va exposar els principis de base de la producció condicionada i de la possibilitat d’alliberar-se. Per acabar, vull recordar una altra cosa. A les Estances, Nagarjuna diu: “La coproducció condicionada dels mots i de les coses, la pacificació beneïda.” Parla dels mots i de les coses. De fet, ataca més els mots que les coses. Nagarjuna no va negar mai l’existència del cos, del nas, dels fenòmens. El que va negar eren les idees falses que hom se’n fa. Les persones apassionades pel Madhyamika tenen la impressió que Nagarjuna va descobrir quelcom fantàstic, que és un revolucionari. Però, de fet, no va fer més que redescobrir el que Buda havia dit en termes ben simples: quan això és, allò és.

 

M’agradaria citar ara el sutra més llarg del Majjima nikaya, el primer, el Sutra Mula-paryaya. Aquest títol ha estat traduït per Causa Original, a parer meu de manera errònia, perquè per a Buda, en la seva visió de la realitat, no hi ha causa original. Creure que existeix una causa original suposa perdre el fil de l’ensenyament de Buda. Més aviat es podria traduir per “l’arrel de totes les il·lusions”, a condició de considerar que l’arrel en si mateixa és condicionada, no és l’origen. Aquest sermó va ser pronunciat davant cinc-cents brahmans que acabaven de convertir-se al budisme, i, en tant que erudits, se sentien molt orgullosos dels seus coneixements, i creien haver comprès el Dharma de Buda, d’una manera que el mateix Buda considerava com una comprensió a partir de les paraules, massa intel·lectual.

 

En aquest sermó distingeix tres tipus de persones. L’ésser humà ordinari, que està en la il·lusió, que no està instruït pel Dharma, i que en percebre la terra, anomena la terra, i es posa a pensar en la terra. A partir d’aquí, s’identifica amb la terra, eventualment pensarà que aquesta terra és seva, es divertirà amb la terra. Dit d’altra manera, a partir d’una percepció de la terra, i del fet d’anomenar-la, en fa una noció, que esdevé el punt de partida de tot un procés de desig, d’aferrament. Per què fa això l’home ordinari? A causa de la seva ignorància, diu Buda. A continuació enumera tots els elements de la realitat, com una lletania. Pensa en l’aigua com a aigua, s’identifica amb l’aigua, desitja l’aigua, vol apropiar-se’n, etc. L’aigua, el foc, tots els elements, totes les categories d’éssers, de conceptes, la unitat, la multiplicitat, la totalitat, totes les construccions mentals, tot allò que concep la ment humana esdevé objecte d’aferrament, d’identificació, de desig. I finalment, arriba al nirvana. Per a ell és exactament el mateix procés. Aquest individu que erra en la il·lusió, utilitza el concepte de nirvana, s’hi aferra, el desitja, vol apropiar-se’n. Per què? A causa de la seva ignorància. No hem d’esperar al budisme Mahayana, doncs, per trobar la denúncia a l’aferrament al nirvana. Shakyamuni el va denunciar des del principi, com un aferrament lligat a la ignorància, cosa que impedia, evidentment l’alliberació veritable.

 

La segona categoria d’individus està formada per persones que s’esforcen a no pensar així. En el zen, podríem parlar de persones que practiquen de manera progressiva. Podem recordar les burles adreçades a Jinshu, que volia netejar el mirall de les impureses de les seves il·lusions, creient encara en la realitat d’aquestes il·lusions i esforçant-se a no aferrar-s’hi. Una persona així passa revista a tots els aspectes de la realitat, inclòs el nirvana, esforçant-se a no aferrar-s’hi. Per què? A causa de la seva ignorància.

 

El tercer personatge en aquest sutra és el despert, l’arhat. Aquest despert no pensa, no s’esforça a no pensar, no pensa en termes de terra, aigua, aire, foc i nirvana. Altrament dit, no crea construccions mentals, els samskara, que fan desitjar, actuar, etc. Per què? Perquè s’ha alliberat de l’avidesa, de l’odi i de la ignorància. Sobretot de la ignorància. Ha comprès tots els mecanismes de les seves fabricacions mentals, per tant no té necessitat d’esforçar-se a pensar en aquests termes; simplement, no pensa així. Els mestres zen, en l’avenir, han guiat els seus deixebles a fer realitat això, desenvolupant una altra manera de pensar: hishiryo en el zen, el pensament més enllà del pensament conceptual, més enllà de l’aferrament a les fabricacions mentals, més enllà de tota temptativa de tancar la realitat en un sistema, sigui el sistema que sigui, aquest mateix sistema inclòs, que és encara relatiu, que és també una manera condicionada d’explicar-ho.