|
Ensenyança de Roland Yuno Rech
 La coproducció condicionada és una altra manera de comprendre el sofriment, les causes del sofriment, la manera de posar-hi remei i el nirvana, o sigui allò que és la cessació del sofriment. En el Mahayana s’insisteix molt en aquest darrer punt. En general, en el budisme dels orígens, els monjos es concentraven en l’estudi de les Quatre Nobles Veritats i de l’Òctuple Camí. Amb el desenvolupament del Gran Vehicle, cinc segles més tard, va ser més utilitzada l’explicació de la realitat de la vida a través de l’ensenyament de la coproducció condicionada, com una veritat relativa, que explica tant el procés del karma i de la transmigració en els sis móns -els sis camins de sofriment-, com també la possible alliberació.
Amb el Mahayana i sobretot amb Nagarjuna, la coproducció condicionada esdevé la base d’una concepció més profunda de la realitat, que s’anomena “realitat profunda” o “absoluta”, tot i que aquesta darrera paraula no té realment sentit. En qualsevol cas, esdevé el fonament d’una nova comprensió de la vacuïtat, i per tant, de l’alliberació.
Voldria insistir en el fet següent: encara que amb l’evolució de la comprensió del Dharma, s’hagi atribuït un valor més alt a alguns aspectes, en funció de l’època, això no significa que hagin existit ensenyaments amagats de Buda, que la seva manera d’ensenyar hagi estat superficial al principi, per als deixebles poc profunds, i que els ensenyaments profunds del Gran Vehicle hagin estat redescoberts cinc segles més tard. Shakyamuni va dir abans de morir: “No he deixat res amagat.” El Dharma ha estat transmès en la seva totalitat des del principi. És el que veurem amb l’ensenyament d’aquestes dotze causes interdependents.
Les Quatre Nobles Veritats expliquen la vida de transmigració d’una manera una mica estàtica: el sofriment, que està descrit amb tota mena de detalls, les causes del sofriment, és a dir, essencialment, la ignorància, l’odi i el desig (els Tres Verins), la possibilitat d’alliberar-se’n, que s’anomena nirvana i la via dels vuit camins. Però des de l’origen, la mateixa nit del seu despertar, Buda va tenir una altra visió d’allò que ell anomenà la via del mig, situada entre l’ascesi extrema i la complaença en la satisfacció dels sentits. Aquesta via del mig s’expressa a través de l’Òctuple Camí. Però també és la via del mig entre dos extrems, l’existència i la no existència. La coproducció condicionada permet comprendre aquesta via del mig.
Aquella nit del despertar, Buda es va preguntar: d’on provenen la vellesa i la mort? D’on prové el fet d’haver de morir? Quina n’és la causa? És a dir, es va remuntar fins a l’acte del naixement. La causa de la mort és el naixement. Si no hi ha naixement, no hi ha mort. Diem que fer realitat el despertar, és fer realitat el no nascut, el no naixement i, evidentment, la no mort. A continuació, es va preguntar què és el que provoca el naixement. El naixement prové d’una voluntat d’esdevenir, de continuar existint. Va recular així fins a la ignorància. Per motius pedagògics, ho va exposar en sentit invers. Per explicar com passa de l’origen al cor del seu ensenyament, sense necessitat del Mahayana i Nagarjuna, parlarem del Sutra Acela, en què un asceta, anomenat Kashyapa, li fa una pregunta, mentre ell està fent la seva ronda de petició d’almoines.
La pregunta de Kashyapa, que també és la nostra, és la següent: el sofriment de l’individu, l’ha creat ell mateix? Som nosaltres la causa del nostre sofriment? A vegades pensem que la llei del karma vol dir que nosaltres som responsables dels nostres sofriments. Això no és la Via del mig. Buda respon: “No, l’individu no és la causa del seu sofriment.” L’asceta pregunta: “Sofrim a causa d’algú altre?” Shakyamuni respon: “No, no és algú altre la causa del nostre sofriment.” “El sofriment apareix per casualitat?”, pregunta l’asceta. Buda respon: “No, no és per casualitat.” L’asceta pregunta: “Si no apareix per causa d’un mateix, ni per causa d’un altre, ni per casualitat, voleu dir que el sofriment és inexistent?” I Shakyamuni respon: “No és això el que vull dir.” L’asceta, envaït pel dubte, pregunta aleshores: “És que potser ignoreu què és el sofriment?” Buda respon: “No, no és que no conegui què és el sofriment.” L’asceta insisteix, durant tota la ronda de les almoines, i Buda decideix donar-li algunes explicacions, i li diu: “Si creus que el sofriment de l’individu està creat per ell mateix, comets l’error de creure que l’individu és etern, ja que estàs dient que és el mateix individu que crea un karma i que en rep el fruit. Això no és la Via que jo ensenyo, perquè creure en l’eternitat de l'individu és un extremisme. Si creus que el sofriment està causat per algú altre, t’està ofuscant el nihilisme.
Per a Shakyamuni, la tesi del pecat original seria una teoria nihilista. Adam i Eva van cometre una falta en un passat llunyà, i nosaltres en patim ara les conseqüències. Això significaria que un individu pot cometre alguna acció, i després desaparèixer sense haver rebut mai les conseqüències d’aquella acció. Per a Buda, és una tesi nihilista que desemboca en la negació de la responsabilitat i de la causalitat kàrmica. No són, doncs, ni el mateix individu, ni algú altre, la causa del sofriment; i això porta Shakyamuni a ensenyar que la causa del sofriment és la coproducció condicionada: les formacions mentals es produeixen condicionades per la ignorància, etc.
És la roda de les Dotze Causes Interdependents.
Nosaltres ho anomenem “coproducció condicionada”, en sànscrit, pratitya-samutpada. En japonès, tal com ho diu el Mestre Deshimaru en els seus comentaris de l’Hannya Shingyo, els dotze innen o junieng i.
El punt de partida tradicional, l’origen de la transmigració o samsara, és la ignorància. De fet, no som “dins” el samsara, sinó que la nostra existència condicionada “és” el samsara. El fet mateix d’existir, sotmesos a aquestes causes i condicions que descriuré, és el samsara. En aquesta existència travessem els sis estats: el sofriment infernal; el sofriment famolenc, quan ens envaeix l’avidesa; l’estat animal, dominat per la ignorància i els instints; l’estat humà; l’estat d’asura, de les divinitats combatents (o titans), que representen el nostre esperit competitiu, d’obtenció de poder i posició; i l’estat de deva, estat de felicitat, de beatitud, que ens pot fer pensar que hem obtingut el satori, però que en realitat és un estat condicionat, impermanent i que serà causa de sofriment quan s’acabi. Passem per aquests sis estats, ja sigui en el transcurs d’un zazen, d’una vida, o d’un cicle infinit de vides i de morts, encadenant-se les unes a les altres, en funció de la llei del karma.
Comencem per la ignorància, de la qual el Mestre Deshimaru deia que significa no conèixer-se un mateix en profunditat. Per a Shakyamuni vol dir no haver entès les Quatre Nobles Veritats, ni el Dharma, ni aquest procés que us estic explicant ara. El fet de no comprendre ens empeny a actuar, són els samskara, els impulsos i motivacions per actuar, voluntats i impulsos no clarificats per la saviesa, sinó condicionats per les produccions de la ignorància, és a dir, l’avidesa i l’odi. Les nostres accions produiran un karma dolorós en aquesta vida, i sobretot ens projectaran en la dinàmica de continuar existint en el samsara.
Això condiciona la consciència. Situem-nos en un cicle de renaixement: en una vida determinada, la consciència, influenciada pel karma, produeix una consciència de renaixement, l’última consciència abans de morir, que condiciona el desig de renéixer i produeix una energia, una dinàmica que empeny a renéixer en cos i esperit. En la tradició índia, el naixement no només està condicionat per l’encontre d’un espermatozou i un òvul, sinó també per la consciència de renaixement. Hi ha, doncs, tres “persones” en el moment del naixement. La consciència de renaixement permet la concepció d’un nou cos i esperit, anomenat namarupa, que són els cinc skandha que formen “l’individu”. El cos és rupa (o shiki, en japonès), que és el primer skandha. Nama és de l’ordre del mental: sensacions, percepcions, impulsos d’actuar (samskara), fabricacions mentals i consciència.
A partir d’aquest moment neix un nou individu. En contacte amb el món exterior es desenvolupen els sis dominis dels sentits, que per al seu funcionament depenen dels sis òrgans dels sentits, ulls, nas, orelles, boca, tacte, i la consciència, considerada com un òrgan dels sentits. Per a que funcionin fa falta la presència d’objectes, visuals, auditius, etc., però també la consciència lligada a aquests òrgans dels sentits. És la gènesi d’un individu, a partir del nadó en contacte amb el món exterior, a través dels seus òrgans dels sentits, i de la seva consciència que es desenvolupa.
Les sensacions estan produïdes, i són de dos tipus, l’un correspon a les percepcions o sensacions cognitives, que ens permeten reconèixer objectes, sense intervenció de l’emoció. Després vénen les sensacions afectives, que ens permeten apreciar les qualitats dels objectes: bo, dolent, m’agrada, no m’agrada, o bé neutre.
Les sensacions provoquen el desig. Si la sensació és agradable, la volem perpetuar o renovar. Un got de vi és bo, un altre got, i després l'ampolla sencera, calen diners per continuar! La vida sovint està basada en això: tastar amb plaer, després aconseguir l’objecte que proporciona aquest plaer, i després llançar-se a la tasca que ens assegurarà la seva possessió; això condiciona l’avidesa, l’aferrament, etc. Inversament, el desig pot ser un desig de rebuig del que ens és desagradable: rebutjar, eliminar l’altre que ens molesta. El desig provoca l’aferrament i l’angoixa, la por de perdre l’objecte -la parella, per exemple-, i això provoca ansietat i gelosia.
Desig i aferrament produeixen el desig de continuar existint en aquest món per poder fruir del que ens dóna plaer. Com que la vida és tan curta, ens projectem amb una energia molt forta cap a una existència futura: continuar existint, tornar a ser.
En el budisme és difícil explicar el renaixement sense l’existència d’un jo permanent que transmigra. Diem que és l’energia d’aquesta consciència que, sense ser res fix, és en el procés de voler tornar a ser, provocant així de nou el naixement, la vellesa i la mort. Aquesta nova existència, impermanent, subjecte a les frustracions i a les malalties, acaba efectivament en la vellesa i la mort.
A partir d’aquí, veiem perfectament que l’existència humana és altament impermanent; que un individu només és la combinació dels cinc agregats, namarupa, condicionats per la ignorància, etc. Al mateix temps, si comprenem aquest procés, podem veure la possibilitat de posar-hi fi. I per a fer-ho, l’ensenyament de Buda indica per començar dos punts sensibles: la ignorància i el desig, les quals comporten l’odi.
Si considerem les baules d’aquesta cadena, que ens encadenen a un cicle, la millor manera de sortir-nos-en és trencant una d’aquestes baules, ja sigui despertant de la nostra ignorància (la millor manera), ja sigui, com els ascetes, intentant vèncer els desigs. Però no podem viure realment sense desigs, si no n’hem comprès la vacuïtat, si no hem fet realitat la no dualitat amb tots els objectes, per finalment resoldre la ignorància. És a aquest nivell que el Dharma de Buda treballa per ajudar els homes a alliberar-se de llur sofriment.
Tot això és la dimensió relativa. En el món dels fenòmens això funciona així. Podríem elaborar una altra explicació, per exemple una explicació científica –neurofisiològica- que explica com es produeix l’esdevenir d’un ésser humà. És remarcable que aquesta temptativa de comprensió, d’una llei que explica l’esdevenir, nasqués cinc segles abans de Jesucrist. No és pas un mite, una creença, sinó veritablement una llei que pot descompondre’s i funcionar com una causalitat. La visió de Shakyamuni, que va concebre i ensenyar això, fou una visió del nostre propi funcionament extremadament moderna.
Aquesta visió és represa més tard, per exemple, per Nagarjuna i, en general, per tots els grans mestres del Mahayana, per donar a entendre que tot el que existeix, en tant que éssers sensibles, d’éssers que són en el samsara, és resultat de causes i condicions, i no existeix per si sol. Cap ésser té substància pròpia. És una altra manera de demostrar l’error que constitueix la creença en un ego substancial i permanent, en un jo. L’únic que hi ha és un flux d’encadenaments de causes i de condicions. Aquesta Via del Mig, de què parla abundantment Nagarjuna, ja va ser expressada per Buda, que va dir que aquest ensenyament significa que l’individu no és ni etern, ni destinat a anihilar-se, sinó un flux que s’escola com un torrent.
 Els dotze innen de Roland Yuno Rech està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons |
|
|
|
A. Textos Roland >
A.2 Els dotze innen |